dimarts, 3 de novembre del 2020

Sambori 2020

Malgrat la incertesa actual, enguany vam participar com tots els anys als Premis Sambori, i a pesar que no s'ha pogut fer l'entrega dels premis que normalment sol fer-se en un acte multitudinari d'escoles de tota la comarca, Sambori Comarcal ens ha fet arribar el premi que li han atorgat al nostre alumne del curs de Valencià C1,  Fernando Andrés Piris, pel seu treball "La Ressaca", i que tot seguit publiquem perquè pugueu gaudir-ne. 


Enhorabona Nando! 

Llegiu> 

diumenge, 8 de maig del 2016

Estranyes coincidències. Sambori 2010


ESTRANYES COINCIDÈNCIES

I.                  La meua preferida.

La veig moltes vegades al supermercat, solem coincidir en el mateix moment del dia per a comprar.
En desconec el nom, però fa cara de nom antic i llarg, tan llarg com ho és ella, com els seus cabells, llargs fins a la cintura, llisos i blanquinosos, pentinats amb la ratlla enmig, sense serrell, com si fos una Mare de Déu.
Tot en ella és lànguid, pàl·lid; la princesa esquàlida, quasi anorèxica. Arrossega el carret de la compra encorbada, amb una fragilitat extrema,.
La recorde més jove, amb un caminar molt més lleuger i uns llavis pintats, fins i prims que dibuixaven un somriure que podia semblar tímid però que desprenia seguretat i autosuficiència. Ara, ja arrapant els quaranta, aparenta un semblant trist i menys digne.
Mai li he vist els ulls perquè porta ulleres de sol com el John Lennon ¡, rodones i petites. Les du a tot arreu, al carrer i al súper, la qual cosa em fa pensar, juntament am la seua pal·lidesa, que potser és fotòfoba, vull dir una d’aqueste persones que pateixen eixa estranya malaltia que no els permet estar massa temps exposades a la llum.

És un personatge del poble que sempre m’ha cridat l’atenció. D’aquest, a Cullera, n’hi ha uns quants, però ella encapçala la llista dels meus preferits.

II.                Perseguint la princesa.

Com que dimarts tinc poca feina a casa, decidisc gastar el temps observant-la,  no m’atrevisc a dir espiant-la i a més jure que ho faig sense malícia, tot és pura curiositat sociològica… I el poble és tan avorrit!...Així que faig via cap al súper.
Guardant una distància prudencial, veig com se’n va cap a la secció de carns i embotits i m’enfile al darrere. Passem de llarg, primer ella i després jo fent-me la despistada i amb els carrets mig buits, fem un volt pels passadissos de productes de neteja i … merda!  Als congelats hi és la Lluïsa. Si em veu estic perduda!  Aconseguisc esquivar-la fugint cap a la zona d’arrossos i pastes. De bona me n’he lliurat!

Bé, ara ja estem a la cua de les caixes. Al davant, una parella d’immigrants alts, rossos i borratxos a més no poder, intenten posar al damunt de la cinta transportadora quatre litres de cervesa i una peça de mortadel·la en forma de rul·lo, tot això davant la cara de fàstic que fa una caixera amb dos dits de maquillatge a sobre. Paguen i peguen a fugir.

Tot seguit la meua desconeguda amiga es disposa a descarregar la compra. Ho fa a poc a poc, recolzant-se amb una mà a la renyonada. Em fa vergonya oferir-li ajuda. No vull ofendre-la.
Agafa el canvi i gira envers la filera de carrets enganxats . No li he sentit la veu!
-         “ Ausades! “ -  Brama la caixera. -  En aquest poble tot són  “frikis” o immigrants! –
I llavors pense:  tu deus pertànyer al primer grup!
Aleshores és quan me n’adone que estic a punt d’endur-me sis llaunes grans de menjar per a gats, una bosssa de cinc quilos de terra per a pixar els animalets, galetes per celíacs i dues caixetes de camamil·la.
Ja posat a fer l’idiota pague i m’emporte tot allò. Pesa una tona però almenys porte el carret.
Isc del supermercat pensant que l’edat i l’aburgesament, millor dit , l’avorriment, està afectant-me de mala manera.
Bé siguem positius: no tinc cap animal a casa. Potser ha arribat l’hora d’adoptar-ne’n un. Els menunts n’estarien encantats.
Mentrestant el semàfor s’ha posat roig. Vaig sense esma. Cap a  on haurà tirat? No tinc ni idea, ni tampoco d’on puga viure…
-         Disculpa, escolta? -  em gire i de sobte me l’ ha trobe al davant.  Déu n’hi do! .  Quina cara dec fer.
-         Perdona no volia espantar-te – diu ella.
-         Eh? No, no dona. És que anava atabalada, mirant el canvi de semàfor. Volies alguna cosa?
-         Doncs sí, mira seré breu que no vull molestar-te. He vist com al súper agafaves menjar per a gats. Pel que veig t’agraden els gatets i per la quantitat que has comprat en deus tindre algun  i jo estic buscant casa per a algun dels meus; en tinc massa.
-         Ja…doncs..no! vull dir …sí, sí! Just ara mateix estava pensant  d’adoptar-ne un.- li dic tota nerviosa .
Em mira i somriu. Deu pensar que em falta un bull. Té la veu suau i parla amb una serenor afectuosa i clara.
-         De veritat? Vaja! Jo visc pujant a la muntanya, al carrer Dolors. Quan et vinga de gust pots passar i en parlem, d’acord? –
-         Perfecte. No ho dubtes. I gràcies…(?)
-         Dolors, em dic Dolors. –
-         Doncs gràcies a tu Dolors. I molt de gust. Jo Tina… Valentina. –
Somriu de nou i em diu adéu amb la mà. Agafem direccions oposades, arrossegant carros idèntics amb idèntic contingut.  És majestuosa, pense. Com una princesa de conte. D’un conte del Tim Burton.


   III. L’Encontre

En tornar a casa no faig més que pegar-li voltes. I ara , a qui li ho conte jo tot açò? En Joan no ho entrendrà i a la mare ni pensar-ho!  De moment guardaré la compra.
I si resulta ser una psicòpata? Una Dolors que viu al carrer Dolors… Si hi vaig segur que no me’n surt, em farà a trossets i seré el menjar dels gats!
O potser és un vampi,  tampoc ho descarte, un vampir d’eixos moderns, dels que poden eixir de dia protegits amb cremes solars de factor múltiple. Eixa pal·lidesa la delata, sí, segur que ho és!

Només tinc un vespre lliure la setmana següent,  m’aventure cap al carrer Dolors, al barri de Sant Francesc.
Deixe una nota a casa avisant d’on sóc. En cas d’assassinat seria més fàcill trobar-me o trobar el que quede de mi.
Agafe el carro amb valor i m’encanime cap allà. No em costa trobar la casa, tres gats estan fent la migdiada al davant de la porta mig oberta. No hi veig cap timbre o aparell similar. Hi ha una anella però preferisc entrar-hi i demanar per Dolors.
Dos gatets em reben miolant i refregant-se’m pel carret i les cames. Potser oloren el menjar.
És una casa menuda, fosca i antiga, de sostre alt. Els llums estan apagats i les cortines corregudes. En entrar hi ha un menjador, una tauleta i dues cadires, un sofà xicotet i una tele. A la dreta, una escala dóna accés a la segona planta. Al fons el portó dóna al pati i a la seua dreta hi ha una cuina menudeta.
Els gats van a la seua i se sent música d’En Chet Baker.
-         Hola? Dolors? – cride.
-         Qui és?
-         Sóc la Valentina. La xica dels gats, del súper… te’n recordes?
-         És clar! Ja vinc. Un momentet!
Para la música. Ara se senten els colpets d’un bastó en caminar i apareix la Dolors.
-         Doncs mira, diu la Dolors, pots triar el que més t’agrade. En tinc onze i en són massa per a mi. Anava a fer café. En voldràs, veritat? … I tu , on tens els gats?
-         Ah!  Jo al camp. És que visc en un pis menut i ja hi viuen dues feres que són els meus xiquets! Li conteste somrient.
Amb el café al davant anàrem prenent confiança i acabàrem contant-nos la vida.
Així vaig saber que a causa d’una inflamació a la part interna de l’ull, la Dolors patix de fotofòbia ( clar era el més versemblant i no que fos un vampir…el que fa l’avorriment…). També té artrosi i per rematar és intolerant al gluten.
Tot i això,  és una dona feliç, amb un sentit de l’humor envejable. De fet,  l’hora i mitja que passàrem enraonant em vaig riure com ja feia temps que no ho havia fet,  a més de plena de sorpreses com la meravellosa biblioteca que tenia al pis de dalt. Dos habitacions menudetes amb una selecció increïble de llibres i llibrets fantàstics i interessants.  Me’n vaig endur un parell. Un d’ells era d’un escriptor noruec,  l’altre era de dites. La Dolors havia assenyalat aquesta:
“ La foscúria ens envolta a tots , però mentre el savi ensopega amb alguna paret, l’ignorant roman tranquil al centre de l’estança”

Vaig arribar a casa amb els dos llibres, un gatet i una nova amiga.
I és que el meu poble, encara que un poc corcat pel mal gust, de vegades amaga tresors com aquest. Per això m’agrada.



Beatriu Renart Garcia  
Premi Sambori comarcal 2010
Valencià Superior

divendres, 6 de maig del 2016

El xicotet Somiador


El número 15 és el meu número talismà, ja que un dia 15/09/1969, va nàixer un xicotet cabota somiador, a qui els seus pares van voler anomenar Julián, com el iaio de son pare. Este xicotet, amb tres mesos de vida, ja va haver d'enfrontar-se a la seua primera batalla per a poder continuar somiant. Li van haver d'operar d'una hèrnia en l'estómac. Els metges pensaven que al ser tan xicotet l'operació seria més complicada del normal i les seues possibilitats serien remotes, ja que van haver de traure la major part dels seus òrgans i una vegada solucionat el problema tornar-los a col·locar al seu lloc corresponent. Hui en dia amb els avanços que existixen en la cirurgia, vull pensar que eixe tipus d'operació es realitzarà de forma diferent. Doncs bé, eixes remotes possibilitats a què es referien els metges van ser suficients perquè  eixe xicotet, continuara respirant. Jo com que el conec prou bé i sé que és prou cabota, vull imaginar-me què pensaria, -“jo me n'he d'anar sense veure marcar el gol d'Hinesta en el mundial de futbol de Sud-àfrica?, per les meues pilotetes que no me'n vaig”-. I així va ser com va començar a demostrar com de cabota ha pogut arribar a ser.
Que ràpid que passen els anys! Quan mires cap arrere t'adones de la quantitat de peripècies que has viscut, i hi ha algunes que es mereixen un capítol a banda, però crec que  està bé recordar-les de tant en tant.
Una vida està plena d'incidents, de successos, d'aventures, però també de moments en els quals has de demostrar-te a tu mateix i a les persones que t'ajuden i et volen, que pots aconseguir-ho. I són en eixos moments quan vius la vida de forma intensa, apassionada, ja que estàs donant el màxim per a poder aconseguir eixe somni. Crec que poder viure la vida d'eixa forma realment és un somni. I per això jo ara mateix no entenc la vida sense lluita, sense entrega, ja que eixe esforç em recompensa i em fa sentir-me bé. Intente comprendre eixes persones que no s'esforcen quasi per res, i he arribat a la conclusió que si realment s'esforcen per alguna cosa, és només en allò que saben per endavant que els farà sentir-se bé. I no entenen que hi ha moltes més coses que els poden fer sentir eixa mateixa sensació de satisfacció i alegria. I que tot és començar, posar-li ganes i no buscar fàcils excuses, que no servixen per a res, només per a intentar convéncer-nos a nosaltres mateixos que la decisió que estem prenent és la correcta.
Vos en recordeu, d'aquell xicotet cabota somiador? Doncs bé, per què creieu que li he dit cabota? Perquè sempre he cregut tindre l'excusa correcta per a poder escapar d'allò que em provocara un esforç mental al qual no estava acostumat, i per eixa raó fugia cada vegada que se'm presentava. Com per exemple escriure. I ací em teniu, escrivint i assaborint eixa sensació tan bonica que se sent quan u s'esforça al màxim perquè quede el millor possible.
Vull pensar que al llarg de la meua vida no he tingut el temps suficient per a, per a què? Per a escriure, per a llegir, per a tornar a sentir-me músic! Vos adoneu del que passa? Ja estic buscant una vegada més una excusa que no em faça sentir tan fava. I el que passa és que no vull admetre el temps que he tirat al fem. Com si haguera de viure dos vides i esta primera fóra de pas. Però el que crec que realment m'ha passat és que m'ha faltat decisió i haver sabut organitzar-me millor el meu temps. Però bé, l'important és que pense afrontar la resta de la meua vida de  diferent forma, i crec que ho estic aconseguint. Ho tinc fàcil, ja que sóc prou cabota.
Penseu per un moment quin sentit té la vida si no intentes disfrutar-la al màxim. El que crec que passa, és que ja no sols  perdem temps mirant la tele, sinó que hui en dia amb les noves tecnologies de mòbils i  maquinetes passem hores mortes amb estos aparells. I el que aconseguim és que cada vegada tinguem menys ganes de moure'ns i la ment més atrofiada.              
Bo, l'única cosa que em queda per dir-vos és que no sigueu tan faves com jo, i no tardeu tant de temps a adonar-vos del  poc que costa intentar allò que creieu que sou incapaços de realitzar, i com et sents de bé quan vas notant que a poc a poc estàs aconseguint-ho.       
Espere que la meua experiència, com a mínim, vos haja fet reflexionar i vos servisca per a veure l'esforç com una forma de plantejar-se la vida, i si ho intenteu, no vos rendiu a la primera de canvi. Penseu en una oració que una vegada vaig llegir en un marcapàgines i des de llavors seguix amb mi: – No és gran el que triomfa, sinó el que mai es descoratja -. Com va fer aquell xicotet cabota somiador, que va lluitar per continuar vivint. Tant no ho sé, si va ser per cabota o per somiador. El que sí que sé, és que no se'n penedix. Intenteu-ho, poseu-li  ganes i il·lusió, i somieu, que és totalment debades.

Julian Donet Palomares .
Valencià Elemental
Premi Sambori Comarcal 2016

Morrut



MORRUT


  • El sol comença a tramuntar, es pon darrere les muntanyes. Hui tindrem una nit freda com gairebé totes d’aquest tèrbol i gèlid febrer. Una nit més de gebrada que netejarà les plantes i els arbres de paràsits i males herbes, una nit més per arribar a una primavera que ens omplira de goig, perquè tot, te n’adones? Tot té sentit quan és la naturalesa qui es renova, i muta i fa el seu propi camí.


  • Au, Morrut. Au, no t’allunyes. Deixa que siguen ara els altres qui vigilen i dirigisquen la feina. Ja els has ensenyat tot el que ha de saber un bon gos pastor. No t’esforces tant que ja ets vellet i vull que m’acompanyes molts anys més.
Vinga no sigues tan afalagador i anem cap a la pleta, al nostre refugi on ens calfarem vora la llar, i és clar, jaurem i dormirem a cobert que ja ens hem guanyat el merescut descans.
Mana a eixos quatre que reunisquen el ramat i posem-nos en marxa.-


  • Te n’adones? L’aire mou les branques i els bassals es tornen com vidre. Aquesta serà una altra nit com aquella, la nostra, Te’n recordes Morrrut?
      
  • Va, va perdona home, ja no et marege més, que ara estàs al que estàs, però després, a la cabana seguirem parlant de records, aquells bells records de quan vaig complir els sis anys i de regal de Reis (amb un més de retard) vas arribar tu.
Agafem eixa senda per acurtar la marxa, però vigila que a eixos quatre no se’ls despiste cap ovella.-


  • Molt bé Mofeta, Claus , Tronc, bona feina i per a tu també Cabdell, que encara que ets xicotet ja apuntes bones maneres. Ací teniu el sopar d’aquesta nit, a veure què us sembla. Bona nit i bon descans. Au, anem Morrut, anem-nos-en a sopar i dormir, que hui tenim bons menjars i bon caliu. Ah! Que ja sents l’olor de la cansalada fregida, veritat? Sí, sí, però hi ha una sorpresa. Mira quina corfa de formatge més bona que ens ha sobrat de l’esmorzar. Au, au, que ja sabia que et posaries molt content.-


I ara que ja hem sopat, xarrem i gaudim dels bons records, encara que no n’estic molt segur que tu te’n recodes, perquè no sé si els gossos podeu recordar eixes coses.

Era el dia del meu aniversari i el pare em va donar lliure la vesprada perquè anés a caçar ànecs que desconcertats i perduts pel gel del riu campen solts per la contornada. Em vaig entregar tant a la tasca perquè volia arribar a casa amb el premi a la mà, que sense adomar-me la nit avançava més de pressa que jo trobava un anec per a caçar. Quan de sobte la nit ja s’enfosquia, vaig intentar trobar el camí de retorn. Vaig cercar camins coneguts i vaig canviar diverses vegades de direcció fins que arribà la plena nit i vaig perdre el sentit de l’orientació. Deixí de sentir-me els peus i les mans a causa del fred i les orelles em pesaven com caramells. L’angoixa m’oprimia i comencí a plorar sense esperança el que em semblà el més cruel dels desempars, cridant a mon pare a tort i a dret, i una vegada i una altra, buscant inútilment una cova on aixoplugar-me d’aquella tenebror.

Finalment, ja totalment esgotat per l’esforç i gelat fins als ossos, em vaig ajeure al terra d’un barranc i m’encomaní a algun ens sobrenatural perquè em protegira de la mort.

Una son estranya i geladora em cobrí i s’apoderà de mi. I vaig perdre els sentits.  No sé quant de temps passà o si somiava encara quan una calentoreta començà a pujar-me per l’esquena, i una mica més tard aquella tènua calfor abraçà la resta del meu cos, des de les cames fins al pit. Vaig retornar al son, ara ja més agradable, amb la sensació com si ma mare m’hagués cobert de llana.

Em vaig despertar a trenc d’alba, quan no sabia qui o què, molt calent, humit  i raspós em llepava la cara i m’espentava a posar-me en peus. Vaig obrir els ulls i va ser aleshores quan et vaig veure per primera vegada. Amb tu hi havia una anyella gran i amb les mamelles brollant de llet. L’acostares a mi i vaig xuclar l’aliment dolç i calent que m’oferia l’anyella, i em vaig sentir reconfortat i disposat a seguir-te. És clar que l’anyella i tu ja n’havieu parlat, ja us coneixieu, sens dubte, perquè en el moment d’emprendre el camí ella et va seguir i jo al darrere, xino-xano fins que arribàrem ací, a la que ara és la nostra casa, on ara som tan feliços.

  • Ostres Morrut! T’has adormit, devies estar esgotat de tot el dia i jo xarra que xarra, dorm, dorm que al matí seguirem recordant. -


…..

Però ara Morrut dorm i els ulls inquiets indiquen que ell també somia, un somni agitat, profund com el d’una nit d’hivern quan ell a penes tenia cinc anys i vivia amb l’amo, aquell pastor pobre i vell que criava xais i anyells. I la Coqueta, l’anyella que sempre es mirava al mirall dels rierols i sempre es separava de la resta del ramat, incapaç d’obeir els consells o les ordres.

Aquella dia tot just arribar a la Mallada, el pastor comptà les ovelles i faltava ella, la coqueta Coqueta de sempre, i Morrut avergonyit per haver fallat en la seua responsabilitat, començà a bordar per a advertir el pastor i es disposà a buscar-la. Olorant al vent començà a recórrer camp a través fins que uns quilòmetres més enllà trobà Coqueta, morta de por. Per fi podran tornar a casa, sopar i descansar. Però en tornar a olorar per tal de trobar el camí de tornada, el vent li porta una flaire alarmant, de perill, de socors. Algú s’ha perdut per allà dalt , al tombant de la fondalada.


  • Corre, Coqueta , corre!  Que hem d’arribar aviat, corre com jo, que cal arribar, corre, corre… allí, allí baix … ja el tenim, ja… és un xiquet. S’ha desmaiat o està mort? Està gelat, però encara respira. Corre vine Coqueta, arrimat, arrimen-nos-hi i calfem-lo, així ben junts , ben apegats i amb l’alé , amb l’alé també! … Ja sembla que es recupera i s’adorm. Apa doncs, descansem tots junts i donem-nos calor aquesta nit tan freda. Demà marxarem i tu li hauràs de donar el pit perquè agafe forces per la tornada. –
……

  • Aaahhh! Quina son encara! Ep, que són ja … au Morrut que ja és hora de començar la feina i per poc fem altra vegada tard. Soltem el ramat i en marxa, a la pastura.! –

  • Has dormit bé, eh Morrut! Anit t’adormires de seguida i no vaig poder acabar de contar-te la nostra història. Parem una estoneta, fem un descans, vinga viné ací amb mi i reprenguem la història d’aquella nit en el moment que els meus pares anaven buscant-me angoixats i tristos, fins que trobaren el vell pastor i ell els tranquilitzà dient-los que tu havies eixit també a la recerca d’una anyella extraviada i que de tant llest com ets, de segur que també em trobaries a mi. I així va ser amic, des d’aleshores has sigut el meu salvador i el meu millor amic, el millor regal de reis. Quant et dec i quant he aprés de tu, bon amic.
Però au, anem, que em de seguir i encara hem de pasturar molt i potser després de tot tu només ets un gos i potser no pots recodar-te’n. –

  • Ei, què fas? Perquè te’m poses al damunt i em llepes la galta? I eixos ulls que fas… pot ser, pot ser que? … Quin babau que he sigut! És clar, és clar que sí te’n recodes amic, au vine ací que t’abrace bon amic, bon germà. –



Per a tots els gossos que són, han sigut i seran al món

Angela Agudo Herrera. Grup Valencià Mitjà.
Premi Sambori 2011. Fase Comarcal

Adéu records, adéu!

Adéu records, adéu

Quan els records se´n van canvia la nostra vida. Part de nosaltres marxa també. Un buit immens ocupa el seu lloc. Un buit que s´ompli de sensacions estranyes, que no podem frenar.

Quan comencen a marxar, ho fan agarradets de la mà. Uns tiren dels altres i a poc a poc comencen a fugir.
No els veiem, no els notem, però ells van fent camí. Tot es desorganitza, tot és un caos. Així i tot  segueixen partint. Unes voltes a poc a poc, altres ràpidament i tristament. No sabem on van, i encara que volem atrapar-los, no podem. Com quan obrim les mans per a agafar l´aigua o el vent i per molt que ens esforcem mai podem atrapar res. Així ens passa amb els records. No hi ha esforç, ni res que els puga retindre. Ixen, amb silenci, i amb cara de bons xiquets  comencen el viatge del comiat.

Un viatge que no entenc. Com si els records foren viatgers, están ben aseguts uns darrere d`altres i arxivats per ordre cronològic i quan comencen a anar-se`n, no ho fan com haurien fer-ho. Vull dir, ixen primer els últims que han entrat i després els primers. Ja no recorde que he dinat hui però sí quan tenia cinc anys i vaig caure per l´escala,com si ho veiera i passara ara mateix.

Nosaltres mentrestant, no ho diem, fem que ningú ho note, que ningú ho veja. Serà cert , serà veritat, serà real? Ens preguntem.Com no podem entendre allò que ens passa?  Però el que sentim és soledat perquè les preguntes no tenen resposta i un buit que abans algú o alguna cosa ocupaven, però no sabem ni qui ni què.

Cada instant és diferent, cada dia no és igual. Des del nostre interior quan s´apaga la llum i ens trobem sols, no sabem cap a on anem. I quan en algun moment recuperem alguns amics, ells ens ajuden i reconforten. Ens duen altra vegada  al món, al nostre, a la nostra gent, al present. Ens tranquilitzem aleshores i ens reconfortem. Ja estem amb els nostres, ja ens han tornat la nostra gent, la nostra casa, el nostre idioma, la nostra vida.

Però de sobte com si estiguérem en una fira canviem els nostres amics  per noves sensacions. Comencem a caminar per una senda on el plor, el riure, la por i l´angoixa ens acompanyen. No hi ha una sensació igual, com no hi ha una amic igual, com no hi ha una persona igual a l´altra. Així, comencem a sentir coses diferents pel nostre cos. No sé que tinc, no sé que vull. Com quan entrem a un lloc nou, aquests sentiments comencen a entrar dins de nosaltres.

En molts moments sembla que estic en un teatre, i quan  pegue la volta canvien el decorat, en un  no res.  El canvi de percepció  es immediat i jo no em sé el paper, no és la meua obra i per altra banda veig  la gent que em mira, esperant que jo diga alguna cosa. On esteu, on sóc, on ens trobem? Quin és el meu paper en aquesta obra. Quin és el meu guió,? Qui sap com segueix aquesta interpretació?

No te´n vages sense mi, li dic cada dia al record que em deixa, no em furtes els meus, li recordé cada volta que se´n va. No digues a ningú que m´has deixat. No vull deixar-te anar ni que tu em deixes, li cride sense resposta. No et deixaré escapar, em dic a mi mateix i faig força per a retindre els records. Perquè se n´han d´anar? No els he tractat bé?. No obtinc resposta, no hi ha cap explicació. I amb tanta anada i tornada, jo no entenc, res, cap cosa.



Si jo no et despatxe, perquè te´n vas?. És tal volta el destí? La sort? No ho sé. Senzillament és perqué és. No hi ha ningú que puga fer-m’ho entendre. No hi ha cap mestre que m´explique aquesta lliçó. Potser jo ho entendria si algú em diguera què passa.

Quan comencen a dir adéu, i se´n van junts, la por es fa la meua companya, No trobe a ningú, els qui tinc al costat no els conec, no sé qui són, no són els meus. No trobe el meu carrer, el meus veïns,  els meus amics són gent estranya. Pobles estranys, veïns que no conec i cases que no sé de qui són. No conec a ningú, no sé qui és el qui està al meu costat, no entenc què diu. I ell no m´entén a mi. No comprenc quin idioma parla. Per molt que vull parlar no puc, no tinc paraules. No sé com dir les coses. No puc dir el que vull. No entenc el que em diuen. Em quede sola i tu em deixes, record,  i no sé què fer. No sé on estàs ni on vas 

Com tots jo també tinc dins del meu cap una calaixera, on cada calaix hi guarda certes coses. No existiria cap ordre si no fóra així.  Hi ha el calaix dels sentiments, el de les penes, el de l’alegria, el dels records... Però ara, quan òbric el calaix dels records no tinc res, està buit i sols veig el fons i em quede immòbil, mirant-lo, deixant que passe el temps i buscant una resposta.

Quan ja veig que no tornaran, des del lloc més fosc  i profund del meu sentir, done gràcies per tindre el calaix dels sentiments ple, i  sols vull  dir , encara que no puga :  adéu records, adéu.

Mercé Tormos ( Valencià Mitjà)
Premi Sambori Comarcal 2010

diumenge, 1 de maig del 2016

Ma Casa


Tinc  una casa gnommàtica! Sí ho heu llegit bé! I ja és hora que el món sàpiga què és això, i tot el que em va passar des que la comprí fins ara. Així de segur que em comprendreu.
Un dia vaig vore una casa molt boniqueta enmig del terme i malgrat que era xicoteta tenia un hortet al voltant ple d'arbres fruiters. Hi havia una figuera, tarongers, llimeres , ginjolers, pomerers , nesprers, tot un vergel mediterrani. La veritat? Me'n vaig enamorar de seguida!
A la planta baixa hi havia la cuina, un lavabo i tres cambres que es distribuïen al voltant d'una estufa de llenya redona que hi havia al mig i a la part de dalt hi havia una cambra gran amb un balconet.
Me la vaig comprar a finals de març i tot just comencí a decorar-la a gust meu, amb moltes flors. Flors pintades per tot arreu, de totes les classes i de tots colors, alegres i cridaners, com si fos sempre primavera. Sempre havia volgut una casa així, alegre, plena de llum i de color.
Al juny m'hi vaig posar a viure. Tot era nou i bonic, i els dies passaven en una rutina plaent. Em sentia feliç. De dia treballava des de casa amb l'ordinador, la meua feina m'ho permetia, i si feia bon temps me n'ixia a fer-ho fora, davall d'un taronger.
Però a les primeries d'agost vaig caure malalta amb febra. Recorde que tanquí les finestres i em vaig gitar i que la febra em va fer dormir molt de temps i profundament. No sé molt bé si entre somnis o pels efectes de la febra vaig veure com les flors pintades a les parets començaven a canviar de forma i colors molt ràpidament i la frinestra d'enfront unes voltes estava tancada i d'altres oberta. Em vingué al cap una sensació estranya, com si algú estiguera en la cuina fent una tisana.
Al cap d'unes hores quan em despertí tenia una tisana de marialluïsa feta i calenteta al costat del llit. El primer pensament que em passà pel cap fou que havia estat jo qui me l'havia feta i a causa de la febra ni tan sols ho recordava.
Passaren uns quant dies i de sobte una vesprada, cap allà les set quan estava gaudint de la frescoreta mentre llegia un llibre políciac dels que tant m'agraden, em va vindre de gust beure un got d'aigua fresqueta i entrí a casa. De sobte vaig notar com si algú o alguna cosa correguera i un fort corrent d'aire en recorregué el tòs. Em quedí gelada mirant la paret. Ara n'estava quasi segura, allí passava alguna cosa estranya. Les flors rosa s'havien tornat roges i les grogues havien canviat a un blau clar.
- “Deu ser la llum del sol que m'ha torbat la vista i no hi puc distigir bé el color.”- Vaig pensar encara.
Però en girar el cap vaig veure que els atifells bruts de la pica ara estaven tots escurats i nets.
- “ Déu meu! Faig les coses i ni me'n recorde! Doncs sí que fa calor!” - Vaig dir en veu alta.
Van passar els dies i ja no tornà a passar res estrany, retorní a la normalitat fins un dia en què estava cosint-me les vores dels pantalons quan vaig sentir un soroll estrident, com un crit, que venia de fora , de l'hortet. Vaig eixir corrent, deixant agulla i didal en el coixinet de costura però no hi vaig veure res.
-“Que estrany! Deu ser el vent que juga amb les fulles dels arbres. Ma mare deia que sempre hi ha una expicació lògica per a tot.-
Vaig tornar cap a dins de casa i em vaig asseure de nou per a seguir arreglant els pantalons i quan vaig tirar a agafar el didal, ja no hi era! El vaig buscar per tot arreu, per terra, a la taula, al sofà, per tota la casa, però res de res, i de sobte la ràdio, la ràdio sonava a tot volum! Música clàssica, Les Quatre Estacions de Vivaldi.
- “Déu meu! Què passa ací? Deu ser un malson, segur!”
- “Estic desperta? Tinc febra? M'he pegat un tro al cap? Estic transtornada?” - Ja no sabia què pensar.
Mentrestant Vivaldi seguia sonant, tots sabem que l'obra és llarga. Em vaig posar al mig de casa. No sabia què em passava, si estava atemorida o aterrida, però sí que sabia que estava molt, molt , molt enfada i quan jo m'emprenye cride, i parle molt de pressa i sobretot quequege...
- “ Cre... Cre... Cre... Cre... Cre... Cre... Cre... Crec que estic tornant-me boja!” -
Estava, dempeus com clavada a terra, no podia moure'm i de sobte un gran remolí d'aire entrà dins de casa, les portes i les finestres s'obrien i es tancaven amb una força sobrenatural, els quadres de la paret canvieven de lloc, estava paralitzada de por.
Mamà, mamà!” - vaig cridar ben fort.
No sé si a vosaltres també us passa, però quan un té por crida la mare. A vosaltres també us passa?
I fou aleshores quan des d'on no sé on aparegueren uns éssers diminuts, com personetes que duien una boina rosa. Devien ser entre 15 i 20, tots igualets, menys un que la duia morada i que només tenia tres peus. Era l'únic diferent als altres i em mirava fit a fit. Els vaig mirar i m'adoní que a la mà duia un furgadents amb una oliva, no sabria dir si amb os o sense, però no paràvem de mirar-nos fixament. I de sobte obrí la boca i digué:
- “Bon dia. Molt de gust!” -
- “Em dic Cre i sóc el senyor d'aquestes terres i terme. I com has pronunciat el meu nom set vegades enfront meu a 57'53 cm exactes i tot seguint el ritual establert, tens tot el dret a saber de la meua existència i de la dels meus súbdits.” -
- “En primer lloc has de saber que tenim una gran debilitat pels didals, però d'altra banda pots estar-te'n ben tranquil·la. Som pacífics, ens agrada la música clàssica i ajudar els humans. I com que ara ja saps de la nostra existència i hem de viure junts espere que tinguem una molt bona convivència.”-
- “ Aaah!”- vaig exclamar jo. L'única cosa que vaig poder dir en eixe moment.
Cre em va mirar amb els seus ulls penetrats i va prosseguir.
- “Ah! Però una altra cosa! Si per algun motiu descobrires al món la nostra existència acabaràs tronada en alguna clínica mental!” -
Vaig tardar uns quants dies a comprendre la situació i acostumar-me a la companyia, però una vegada fet, reconec que ara visc de meravella.
Els “Cres”, que així els anomene jo, són silenciosos i servicials. Quan la fruita madura tinc immediatament melmelada de la temporada al damunt la taula. No m'he d'encarregar d'obrir i tancar persianes i finestres. Cada temporada tinc pintades les flors de la paret de colors diferents, em fan tisanes i també un parell de begades m'han fet la bugada. He de dir però, que aquesta última tasca sembla que no els agrada molt i que això sí, les coses es fan quan i com ells creuen i volen. I a més, a banda de tota la feina que fan i gràcies al meu “deixar fer” cada 28 d'agost, dia de Sant Agustí que va ser quan ens coneguérem, em deixen un didal de rega, tot sempre acompanyat de música clàssica. Eixe dia és com si fora el dia de festa gran de ma casa.
Bé he de dir que quan faig algun viatge fora jo també compre un didal de cada lloc que visite i els el regale. Què voleu que us diga. Els he agafat estima. Només espere que ells no sàpiguen mai que us estic contant la “nostra” història. No vull acabar en una clínica mental.
Què us sembla? Tinc o no tinc una casa gnommàtica?


Maria José Fuertes Larrea. 
Valencià Superior
Premi Sambori Comarcal 2016