El xicotet Somiador

El número 15 és el meu número talismà, ja que un dia 15/09/1969, va nàixer un xicotet cabota somiador, a qui els seus pares van voler anomenar Julián, com el iaio de son pare. Este xicotet, amb tres mesos de vida, ja va haver d'enfrontar-se a la seua primera batalla per a poder continuar somiant. Li van haver d'operar d'una hèrnia en l'estómac. Els metges pensaven que al ser tan xicotet l'operació seria més complicada del normal i les seues possibilitats serien remotes, ja que van haver de traure la major part dels seus òrgans i una vegada solucionat el problema tornar-los a col·locar al seu lloc corresponent. Hui en dia amb els avanços que existixen en la cirurgia, vull pensar que eixe tipus d'operació es realitzarà de forma diferent. Doncs bé, eixes remotes possibilitats a què es referien els metges van ser suficients perquè  eixe xicotet, continuara respirant. Jo com que el conec prou bé i sé que és prou cabota, vull imaginar-me què pensaria, -“jo me n'he d'anar sense veure marcar el gol d'Hinesta en el mundial de futbol de Sud-àfrica?, per les meues pilotetes que no me'n vaig”-. I així va ser com va començar a demostrar com de cabota ha pogut arribar a ser.

Que ràpid que passen els anys! Quan mires cap arrere t'adones de la quantitat de peripècies que has viscut, i hi ha algunes que es mereixen un capítol a banda, però crec que  està bé recordar-les de tant en tant.

Una vida està plena d'incidents, de successos, d'aventures, però també de moments en els quals has de demostrar-te a tu mateix i a les persones que t'ajuden i et volen, que pots aconseguir-ho. I són en eixos moments quan vius la vida de forma intensa, apassionada, ja que estàs donant el màxim per a poder aconseguir eixe somni. Crec que poder viure la vida d'eixa forma realment és un somni. I per això jo ara mateix no entenc la vida sense lluita, sense entrega, ja que eixe esforç em recompensa i em fa sentir-me bé. Intente comprendre eixes persones que no s'esforcen quasi per res, i he arribat a la conclusió que si realment s'esforcen per alguna cosa, és només en allò que saben per endavant que els farà sentir-se bé. I no entenen que hi ha moltes més coses que els poden fer sentir eixa mateixa sensació de satisfacció i alegria. I que tot és començar, posar-li ganes i no buscar fàcils excuses, que no servixen per a res, només per a intentar convéncer-nos a nosaltres mateixos que la decisió que estem prenent és la correcta.

Vos en recordeu, d'aquell xicotet cabota somiador? Doncs bé, per què creieu que li he dit cabota? Perquè sempre he cregut tindre l'excusa correcta per a poder escapar d'allò que em provocara un esforç mental al qual no estava acostumat, i per eixa raó fugia cada vegada que se'm presentava. Com per exemple escriure. I ací em teniu, escrivint i assaborint eixa sensació tan bonica que se sent quan u s'esforça al màxim perquè quede el millor possible.

Vull pensar que al llarg de la meua vida no he tingut el temps suficient per a, per a què? Per a escriure, per a llegir, per a tornar a sentir-me músic! Vos adoneu del que passa? Ja estic buscant una vegada més una excusa que no em faça sentir tan fava. I el que passa és que no vull admetre el temps que he tirat al fem. Com si haguera de viure dos vides i esta primera fóra de pas. Però el que crec que realment m'ha passat és que m'ha faltat decisió i haver sabut organitzar-me millor el meu temps. Però bé, l'important és que pense afrontar la resta de la meua vida de  diferent forma, i crec que ho estic aconseguint. Ho tinc fàcil, ja que sóc prou cabota.

Penseu per un moment quin sentit té la vida si no intentes disfrutar-la al màxim. El que crec que passa, és que ja no sols  perdem temps mirant la tele, sinó que hui en dia amb les noves tecnologies de mòbils i  maquinetes passem hores mortes amb estos aparells. I el que aconseguim és que cada vegada tinguem menys ganes de moure'ns i la ment més atrofiada.              

Bo, l'única cosa que em queda per dir-vos és que no sigueu tan faves com jo, i no tardeu tant de temps a adonar-vos del  poc que costa intentar allò que creieu que sou incapaços de realitzar, i com et sents de bé quan vas notant que a poc a poc estàs aconseguint-ho.       

Espere que la meua experiència, com a mínim, vos haja fet reflexionar i vos servisca per a veure l'esforç com una forma de plantejar-se la vida, i si ho intenteu, no vos rendiu a la primera de canvi. Penseu en una oració que una vegada vaig llegir en un marcapàgines i des de llavors seguix amb mi: – No és gran el que triomfa, sinó el que mai es descoratja -. Com va fer aquell xicotet cabota somiador, que va lluitar per continuar vivint. Tant no ho sé, si va ser per cabota o per somiador. El que sí que sé, és que no se'n penedix. Intenteu-ho, poseu-li  ganes i il·lusió, i somieu, que és totalment debades.

Julian Donet Palomares .

Valencià Elemental

Premi Sambori Comarcal 2016