diumenge, 1 de maig del 2016

Ma Casa


Tinc  una casa gnommàtica! Sí ho heu llegit bé! I ja és hora que el món sàpiga què és això, i tot el que em va passar des que la comprí fins ara. Així de segur que em comprendreu.
Un dia vaig vore una casa molt boniqueta enmig del terme i malgrat que era xicoteta tenia un hortet al voltant ple d'arbres fruiters. Hi havia una figuera, tarongers, llimeres , ginjolers, pomerers , nesprers, tot un vergel mediterrani. La veritat? Me'n vaig enamorar de seguida!
A la planta baixa hi havia la cuina, un lavabo i tres cambres que es distribuïen al voltant d'una estufa de llenya redona que hi havia al mig i a la part de dalt hi havia una cambra gran amb un balconet.
Me la vaig comprar a finals de març i tot just comencí a decorar-la a gust meu, amb moltes flors. Flors pintades per tot arreu, de totes les classes i de tots colors, alegres i cridaners, com si fos sempre primavera. Sempre havia volgut una casa així, alegre, plena de llum i de color.
Al juny m'hi vaig posar a viure. Tot era nou i bonic, i els dies passaven en una rutina plaent. Em sentia feliç. De dia treballava des de casa amb l'ordinador, la meua feina m'ho permetia, i si feia bon temps me n'ixia a fer-ho fora, davall d'un taronger.
Però a les primeries d'agost vaig caure malalta amb febra. Recorde que tanquí les finestres i em vaig gitar i que la febra em va fer dormir molt de temps i profundament. No sé molt bé si entre somnis o pels efectes de la febra vaig veure com les flors pintades a les parets començaven a canviar de forma i colors molt ràpidament i la frinestra d'enfront unes voltes estava tancada i d'altres oberta. Em vingué al cap una sensació estranya, com si algú estiguera en la cuina fent una tisana.
Al cap d'unes hores quan em despertí tenia una tisana de marialluïsa feta i calenteta al costat del llit. El primer pensament que em passà pel cap fou que havia estat jo qui me l'havia feta i a causa de la febra ni tan sols ho recordava.
Passaren uns quant dies i de sobte una vesprada, cap allà les set quan estava gaudint de la frescoreta mentre llegia un llibre políciac dels que tant m'agraden, em va vindre de gust beure un got d'aigua fresqueta i entrí a casa. De sobte vaig notar com si algú o alguna cosa correguera i un fort corrent d'aire en recorregué el tòs. Em quedí gelada mirant la paret. Ara n'estava quasi segura, allí passava alguna cosa estranya. Les flors rosa s'havien tornat roges i les grogues havien canviat a un blau clar.
- “Deu ser la llum del sol que m'ha torbat la vista i no hi puc distigir bé el color.”- Vaig pensar encara.
Però en girar el cap vaig veure que els atifells bruts de la pica ara estaven tots escurats i nets.
- “ Déu meu! Faig les coses i ni me'n recorde! Doncs sí que fa calor!” - Vaig dir en veu alta.
Van passar els dies i ja no tornà a passar res estrany, retorní a la normalitat fins un dia en què estava cosint-me les vores dels pantalons quan vaig sentir un soroll estrident, com un crit, que venia de fora , de l'hortet. Vaig eixir corrent, deixant agulla i didal en el coixinet de costura però no hi vaig veure res.
-“Que estrany! Deu ser el vent que juga amb les fulles dels arbres. Ma mare deia que sempre hi ha una expicació lògica per a tot.-
Vaig tornar cap a dins de casa i em vaig asseure de nou per a seguir arreglant els pantalons i quan vaig tirar a agafar el didal, ja no hi era! El vaig buscar per tot arreu, per terra, a la taula, al sofà, per tota la casa, però res de res, i de sobte la ràdio, la ràdio sonava a tot volum! Música clàssica, Les Quatre Estacions de Vivaldi.
- “Déu meu! Què passa ací? Deu ser un malson, segur!”
- “Estic desperta? Tinc febra? M'he pegat un tro al cap? Estic transtornada?” - Ja no sabia què pensar.
Mentrestant Vivaldi seguia sonant, tots sabem que l'obra és llarga. Em vaig posar al mig de casa. No sabia què em passava, si estava atemorida o aterrida, però sí que sabia que estava molt, molt , molt enfada i quan jo m'emprenye cride, i parle molt de pressa i sobretot quequege...
- “ Cre... Cre... Cre... Cre... Cre... Cre... Cre... Crec que estic tornant-me boja!” -
Estava, dempeus com clavada a terra, no podia moure'm i de sobte un gran remolí d'aire entrà dins de casa, les portes i les finestres s'obrien i es tancaven amb una força sobrenatural, els quadres de la paret canvieven de lloc, estava paralitzada de por.
Mamà, mamà!” - vaig cridar ben fort.
No sé si a vosaltres també us passa, però quan un té por crida la mare. A vosaltres també us passa?
I fou aleshores quan des d'on no sé on aparegueren uns éssers diminuts, com personetes que duien una boina rosa. Devien ser entre 15 i 20, tots igualets, menys un que la duia morada i que només tenia tres peus. Era l'únic diferent als altres i em mirava fit a fit. Els vaig mirar i m'adoní que a la mà duia un furgadents amb una oliva, no sabria dir si amb os o sense, però no paràvem de mirar-nos fixament. I de sobte obrí la boca i digué:
- “Bon dia. Molt de gust!” -
- “Em dic Cre i sóc el senyor d'aquestes terres i terme. I com has pronunciat el meu nom set vegades enfront meu a 57'53 cm exactes i tot seguint el ritual establert, tens tot el dret a saber de la meua existència i de la dels meus súbdits.” -
- “En primer lloc has de saber que tenim una gran debilitat pels didals, però d'altra banda pots estar-te'n ben tranquil·la. Som pacífics, ens agrada la música clàssica i ajudar els humans. I com que ara ja saps de la nostra existència i hem de viure junts espere que tinguem una molt bona convivència.”-
- “ Aaah!”- vaig exclamar jo. L'única cosa que vaig poder dir en eixe moment.
Cre em va mirar amb els seus ulls penetrats i va prosseguir.
- “Ah! Però una altra cosa! Si per algun motiu descobrires al món la nostra existència acabaràs tronada en alguna clínica mental!” -
Vaig tardar uns quants dies a comprendre la situació i acostumar-me a la companyia, però una vegada fet, reconec que ara visc de meravella.
Els “Cres”, que així els anomene jo, són silenciosos i servicials. Quan la fruita madura tinc immediatament melmelada de la temporada al damunt la taula. No m'he d'encarregar d'obrir i tancar persianes i finestres. Cada temporada tinc pintades les flors de la paret de colors diferents, em fan tisanes i també un parell de begades m'han fet la bugada. He de dir però, que aquesta última tasca sembla que no els agrada molt i que això sí, les coses es fan quan i com ells creuen i volen. I a més, a banda de tota la feina que fan i gràcies al meu “deixar fer” cada 28 d'agost, dia de Sant Agustí que va ser quan ens coneguérem, em deixen un didal de rega, tot sempre acompanyat de música clàssica. Eixe dia és com si fora el dia de festa gran de ma casa.
Bé he de dir que quan faig algun viatge fora jo també compre un didal de cada lloc que visite i els el regale. Què voleu que us diga. Els he agafat estima. Només espere que ells no sàpiguen mai que us estic contant la “nostra” història. No vull acabar en una clínica mental.
Què us sembla? Tinc o no tinc una casa gnommàtica?


Maria José Fuertes Larrea. 
Valencià Superior
Premi Sambori Comarcal 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada