ESTRANYES COINCIDÈNCIES
I. La meua preferida.
La veig moltes vegades al supermercat, solem coincidir en el mateix moment del dia per a comprar.
En desconec el nom, però fa cara de nom antic i llarg, tan llarg com ho és ella, com els seus cabells, llargs fins a la cintura, llisos i blanquinosos, pentinats amb la ratlla enmig, sense serrell, com si fos una Mare de Déu.
Tot en ella és lànguid, pàl·lid; la princesa esquàlida, quasi anorèxica. Arrossega el carret de la compra encorbada, amb una fragilitat extrema,.
La recorde més jove, amb un caminar molt més lleuger i uns llavis pintats, fins i prims que dibuixaven un somriure que podia semblar tímid però que desprenia seguretat i autosuficiència. Ara, ja arrapant els quaranta, aparenta un semblant trist i menys digne.
Mai li he vist els ulls perquè porta ulleres de sol com el John Lennon ¡, rodones i petites. Les du a tot arreu, al carrer i al súper, la qual cosa em fa pensar, juntament am la seua pal·lidesa, que potser és fotòfoba, vull dir una d’aqueste persones que pateixen eixa estranya malaltia que no els permet estar massa temps exposades a la llum.
És un personatge del poble que sempre m’ha cridat l’atenció. D’aquest, a Cullera, n’hi ha uns quants, però ella encapçala la llista dels meus preferits.
II. Perseguint la princesa.
Com que dimarts tinc poca feina a casa, decidisc gastar el temps observant-la, no m’atrevisc a dir espiant-la i a més jure que ho faig sense malícia, tot és pura curiositat sociològica… I el poble és tan avorrit!...Així que faig via cap al súper.
Guardant una distància prudencial, veig com se’n va cap a la secció de carns i embotits i m’enfile al darrere. Passem de llarg, primer ella i després jo fent-me la despistada i amb els carrets mig buits, fem un volt pels passadissos de productes de neteja i … merda! Als congelats hi és la Lluïsa. Si em veu estic perduda! Aconseguisc esquivar-la fugint cap a la zona d’arrossos i pastes. De bona me n’he lliurat!
Bé, ara ja estem a la cua de les caixes. Al davant, una parella d’immigrants alts, rossos i borratxos a més no poder, intenten posar al damunt de la cinta transportadora quatre litres de cervesa i una peça de mortadel·la en forma de rul·lo, tot això davant la cara de fàstic que fa una caixera amb dos dits de maquillatge a sobre. Paguen i peguen a fugir.
Tot seguit la meua desconeguda amiga es disposa a descarregar la compra. Ho fa a poc a poc, recolzant-se amb una mà a la renyonada. Em fa vergonya oferir-li ajuda. No vull ofendre-la.
Agafa el canvi i gira envers la filera de carrets enganxats . No li he sentit la veu!
- “ Ausades! “ - Brama la caixera. - En aquest poble tot són “frikis” o immigrants! –
I llavors pense: tu deus pertànyer al primer grup!
Aleshores és quan me n’adone que estic a punt d’endur-me sis llaunes grans de menjar per a gats, una bosssa de cinc quilos de terra per a pixar els animalets, galetes per celíacs i dues caixetes de camamil·la.
Ja posat a fer l’idiota pague i m’emporte tot allò. Pesa una tona però almenys porte el carret.
Isc del supermercat pensant que l’edat i l’aburgesament, millor dit , l’avorriment, està afectant-me de mala manera.
Bé siguem positius: no tinc cap animal a casa. Potser ha arribat l’hora d’adoptar-ne’n un. Els menunts n’estarien encantats.
Mentrestant el semàfor s’ha posat roig. Vaig sense esma. Cap a on haurà tirat? No tinc ni idea, ni tampoco d’on puga viure…
- Disculpa, escolta? - em gire i de sobte me l’ ha trobe al davant. Déu n’hi do! . Quina cara dec fer.
- Perdona no volia espantar-te – diu ella.
- Eh? No, no dona. És que anava atabalada, mirant el canvi de semàfor. Volies alguna cosa?
- Doncs sí, mira seré breu que no vull molestar-te. He vist com al súper agafaves menjar per a gats. Pel que veig t’agraden els gatets i per la quantitat que has comprat en deus tindre algun i jo estic buscant casa per a algun dels meus; en tinc massa.
- Ja…doncs..no! vull dir …sí, sí! Just ara mateix estava pensant d’adoptar-ne un.- li dic tota nerviosa .
Em mira i somriu. Deu pensar que em falta un bull. Té la veu suau i parla amb una serenor afectuosa i clara.
- De veritat? Vaja! Jo visc pujant a la muntanya, al carrer Dolors. Quan et vinga de gust pots passar i en parlem, d’acord? –
- Perfecte. No ho dubtes. I gràcies…(?)
- Dolors, em dic Dolors. –
- Doncs gràcies a tu Dolors. I molt de gust. Jo Tina… Valentina. –
Somriu de nou i em diu adéu amb la mà. Agafem direccions oposades, arrossegant carros idèntics amb idèntic contingut. És majestuosa, pense. Com una princesa de conte. D’un conte del Tim Burton.
III. L’Encontre
En tornar a casa no faig més que pegar-li voltes. I ara , a qui li ho conte jo tot açò? En Joan no ho entrendrà i a la mare ni pensar-ho! De moment guardaré la compra.
I si resulta ser una psicòpata? Una Dolors que viu al carrer Dolors… Si hi vaig segur que no me’n surt, em farà a trossets i seré el menjar dels gats!
O potser és un vampi, tampoc ho descarte, un vampir d’eixos moderns, dels que poden eixir de dia protegits amb cremes solars de factor múltiple. Eixa pal·lidesa la delata, sí, segur que ho és!
Només tinc un vespre lliure la setmana següent, m’aventure cap al carrer Dolors, al barri de Sant Francesc.
Deixe una nota a casa avisant d’on sóc. En cas d’assassinat seria més fàcill trobar-me o trobar el que quede de mi.
Agafe el carro amb valor i m’encanime cap allà. No em costa trobar la casa, tres gats estan fent la migdiada al davant de la porta mig oberta. No hi veig cap timbre o aparell similar. Hi ha una anella però preferisc entrar-hi i demanar per Dolors.
Dos gatets em reben miolant i refregant-se’m pel carret i les cames. Potser oloren el menjar.
És una casa menuda, fosca i antiga, de sostre alt. Els llums estan apagats i les cortines corregudes. En entrar hi ha un menjador, una tauleta i dues cadires, un sofà xicotet i una tele. A la dreta, una escala dóna accés a la segona planta. Al fons el portó dóna al pati i a la seua dreta hi ha una cuina menudeta.
Els gats van a la seua i se sent música d’En Chet Baker.
- Hola? Dolors? – cride.
- Qui és?
- Sóc la Valentina. La xica dels gats, del súper… te’n recordes?
- És clar! Ja vinc. Un momentet!
Para la música. Ara se senten els colpets d’un bastó en caminar i apareix la Dolors.
- Doncs mira, diu la Dolors, pots triar el que més t’agrade. En tinc onze i en són massa per a mi. Anava a fer café. En voldràs, veritat? … I tu , on tens els gats?
- Ah! Jo al camp. És que visc en un pis menut i ja hi viuen dues feres que són els meus xiquets! Li conteste somrient.
Amb el café al davant anàrem prenent confiança i acabàrem contant-nos la vida.
Així vaig saber que a causa d’una inflamació a la part interna de l’ull, la Dolors patix de fotofòbia ( clar era el més versemblant i no que fos un vampir…el que fa l’avorriment…). També té artrosi i per rematar és intolerant al gluten.
Tot i això, és una dona feliç, amb un sentit de l’humor envejable. De fet, l’hora i mitja que passàrem enraonant em vaig riure com ja feia temps que no ho havia fet, a més de plena de sorpreses com la meravellosa biblioteca que tenia al pis de dalt. Dos habitacions menudetes amb una selecció increïble de llibres i llibrets fantàstics i interessants. Me’n vaig endur un parell. Un d’ells era d’un escriptor noruec, l’altre era de dites. La Dolors havia assenyalat aquesta:
“ La foscúria ens envolta a tots , però mentre el savi ensopega amb alguna paret, l’ignorant roman tranquil al centre de l’estança”
Vaig arribar a casa amb els dos llibres, un gatet i una nova amiga.
I és que el meu poble, encara que un poc corcat pel mal gust, de vegades amaga tresors com aquest. Per això m’agrada.
Beatriu Renart Garcia
Premi Sambori comarcal 2010
Valencià Superior
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada