Adéu records, adéu!

Adéu records, adéu

Quan els records se´n van canvia la nostra vida. Part de nosaltres marxa també. Un buit immens ocupa el seu lloc. Un buit que s´ompli de sensacions estranyes, que no podem frenar.

Quan comencen a marxar, ho fan agarradets de la mà. Uns tiren dels altres i a poc a poc comencen a fugir.

No els veiem, no els notem, però ells van fent camí. Tot es desorganitza, tot és un caos. Així i tot  segueixen partint. Unes voltes a poc a poc, altres ràpidament i tristament. No sabem on van, i encara que volem atrapar-los, no podem. Com quan obrim les mans per a agafar l´aigua o el vent i per molt que ens esforcem mai podem atrapar res. Així ens passa amb els records. No hi ha esforç, ni res que els puga retindre. Ixen, amb silenci, i amb cara de bons xiquets  comencen el viatge del comiat.

Un viatge que no entenc. Com si els records foren viatgers, están ben aseguts uns darrere d`altres i arxivats per ordre cronològic i quan comencen a anar-se`n, no ho fan com haurien fer-ho. Vull dir, ixen primer els últims que han entrat i després els primers. Ja no recorde que he dinat hui però sí quan tenia cinc anys i vaig caure per l´escala,com si ho veiera i passara ara mateix.

Nosaltres mentrestant, no ho diem, fem que ningú ho note, que ningú ho veja. Serà cert , serà veritat, serà real? Ens preguntem.Com no podem entendre allò que ens passa?  Però el que sentim és soledat perquè les preguntes no tenen resposta i un buit que abans algú o alguna cosa ocupaven, però no sabem ni qui ni què.

Cada instant és diferent, cada dia no és igual. Des del nostre interior quan s´apaga la llum i ens trobem sols, no sabem cap a on anem. I quan en algun moment recuperem alguns amics, ells ens ajuden i reconforten. Ens duen altra vegada  al món, al nostre, a la nostra gent, al present. Ens tranquilitzem aleshores i ens reconfortem. Ja estem amb els nostres, ja ens han tornat la nostra gent, la nostra casa, el nostre idioma, la nostra vida.

Però de sobte com si estiguérem en una fira canviem els nostres amics  per noves sensacions. Comencem a caminar per una senda on el plor, el riure, la por i l´angoixa ens acompanyen. No hi ha una sensació igual, com no hi ha una amic igual, com no hi ha una persona igual a l´altra. Així, comencem a sentir coses diferents pel nostre cos. No sé que tinc, no sé que vull. Com quan entrem a un lloc nou, aquests sentiments comencen a entrar dins de nosaltres.

En molts moments sembla que estic en un teatre, i quan  pegue la volta canvien el decorat, en un  no res.  El canvi de percepció  es immediat i jo no em sé el paper, no és la meua obra i per altra banda veig  la gent que em mira, esperant que jo diga alguna cosa. On esteu, on sóc, on ens trobem? Quin és el meu paper en aquesta obra. Quin és el meu guió,? Qui sap com segueix aquesta interpretació?

No te´n vages sense mi, li dic cada dia al record que em deixa, no em furtes els meus, li recordé cada volta que se´n va. No digues a ningú que m´has deixat. No vull deixar-te anar ni que tu em deixes, li cride sense resposta. No et deixaré escapar, em dic a mi mateix i faig força per a retindre els records. Perquè se n´han d´anar? No els he tractat bé?. No obtinc resposta, no hi ha cap explicació. I amb tanta anada i tornada, jo no entenc, res, cap cosa.

Si jo no et despatxe, perquè te´n vas?. És tal volta el destí? La sort? No ho sé. Senzillament és perqué és. No hi ha ningú que puga fer-m’ho entendre. No hi ha cap mestre que m´explique aquesta lliçó. Potser jo ho entendria si algú em diguera què passa.

Quan comencen a dir adéu, i se´n van junts, la por es fa la meua companya, No trobe a ningú, els qui tinc al costat no els conec, no sé qui són, no són els meus. No trobe el meu carrer, el meus veïns,  els meus amics són gent estranya. Pobles estranys, veïns que no conec i cases que no sé de qui són. No conec a ningú, no sé qui és el qui està al meu costat, no entenc què diu. I ell no m´entén a mi. No comprenc quin idioma parla. Per molt que vull parlar no puc, no tinc paraules. No sé com dir les coses. No puc dir el que vull. No entenc el que em diuen. Em quede sola i tu em deixes, record,  i no sé què fer. No sé on estàs ni on vas 

Com tots jo també tinc dins del meu cap una calaixera, on cada calaix hi guarda certes coses. No existiria cap ordre si no fóra així.  Hi ha el calaix dels sentiments, el de les penes, el de l’alegria, el dels records... Però ara, quan òbric el calaix dels records no tinc res, està buit i sols veig el fons i em quede immòbil, mirant-lo, deixant que passe el temps i buscant una resposta.

Quan ja veig que no tornaran, des del lloc més fosc  i profund del meu sentir, done gràcies per tindre el calaix dels sentiments ple, i  sols vull  dir , encara que no puga :  adéu records, adéu.

Mercé Tormos ( Valencià Mitjà)
Premi Sambori Comarcal 2010